NO LLORES DONCELLA . . .No llores, doncella, las horas pasadas, no llores, amiga, el paso de un nuevo sol, la nieve que se fundía se ha hecho agua clara, el amor que se perdía se ha hecho nuevo amor. Las blancas estrellas de eterna mirada, de azulada, profunda, palabra del viento, la lisa laguna de luz empapada, No pasan, ¡oh tiempo! La lenta riada del alba serena, la calma oscura que cae sobre el mar, el verde follaje, el amor y la vida, no pasan, ¡azar! DOS POEMES DEL MAR Fred. Free a free del pal de la barca, l’estel asseca, en el moll, la xarxa. Fred. El pal segueix l’estel i el mar s’adorm en l’oblit morat. Cases negres. Fum. Poble; ciutat; llum. No hi ha gotes en l’aire, sinó la blanca llum. Plou. Magnólies odorants, ensomnis del matí, veles al mar de l’alba. Clavat en roc, el pi. La mar del cel degota sobre el mar. Blaves estrelles puMulen sobre el mar. Vives estrelles remouen el blau mar. De mar a cel, de cel a mar, ve l’alba amb un teixit de lleus ruixims DOS POEMAS DEL MAR Frío. Casi tocando el palo de la barca, la estrella seca, en el muelle, la malla. Frío. El palo sigue a la estrella y se el duerme mar en el olvido morado. Casas negras. Humo. Pueblo; ciudad; luz. No hay gotas en el aire, sino la blanca luz. Llueve. Olorosas magnolias, ensueños de la madrugada, velas al mar del alba. Clavado en roca, el pino. La mar del cielo gotea sobre el mar. Azules estrellas pululan sobre el mar. Vivas estrellas remueven el azul mar. De mar a cielo, de cielo a mar, viene el alba con un tejido de leves lloviznas gelats. De mar a cel, de cel a mar, la fosca, amb una xarxa blava, pesca els estels del mar. Un somni d’algues lentes ondulava del mar cap al cel, del cel cap al mar. (La Nostra Llum en la vall ¡Senyor! Llum en la valí. Lent, amorós, F alé del vent besa la plana. Jo sóc tot sol aquí, la música s’atansa i com Pesquiría que m’ arranca -llumla tremolosa branca, en caure seca, nítida al ponent tu em mires erta i el tacte buit se’m glaça! ¡Senyor! Llum en la vall i tremolosa l’ombra de la branca. ¡Oh! morta, terra morta de viure, llaç sense esperança. Llisca la flor vermella en l’herba heladas. De mar a cielo, de cielo a mar, la oscuridad, con una red azulada, pesca las estrellas del mar. Un sueño de algas lentas ondulaba del mar al cielo, del cielo al mar. LUZ EN EL VALLE ¡Señor! Luz en el valle. Lento, amoroso, el aliento del viento besa la plana. Yo estoy solo aquí, la música se acerca y como la esquirla que me arranca –luz- la temblorosa rama, al caer seca, nítida al poniente tú me miras yerta ¡y el tacto vacío se me hiela! ¡Señor! Luz en el valle. y temblorosa la sombra de la rama. ¡Oh! muerta, tierra muerta de vivir, lazo sin esperanza. Resbala la flor roja en la hierba mansa. Revista, México D. F., I, 2, 15 de febrero 1946) ¿Per qué, Senyór, la llum sobre la [plana? ¿Porqué, Señor; la luz sobre la [plana? (Presencia , México D. F., 1, julio-agosto 1948) SOMNI Aquelles fulles blanques en la penombra tendra! el temps ens regalima avail dels dits i els arbres arrelats, de terra i eel, remouen llurs caps llurs troncs emperesits. La mar es repeteix tan sordamentesquena endins, al plec de l’ombra obscura i blava del bategar latent del eos dormit. Aqüestes flors de juny, clares de fred i denses d’aigües fredes, se’ns filtren ulls endins, devers els somnis blaus d’un blau puríssim, llacs endins, Senyor, deis ulls, deis llacs, dels cels, endins, com un vol lent d’alè amorós i pàl’lid. Aquelles fulles blanques! Senyor, les fulles blanques de la nit. . . . aquesta nit tan negra com l’escuma del nostre temps, del nostre mar, del nostre amor, del nostre temps, Senyor, la nit tan fina tan fred el meu record i empaliidit. Aquests estels em miren des de l’aigua, em miren des de l’aigua els Teus estels, aquesta nit tan negra, el brill i l’ombra, el parpelleig del eel, el brill del cel, [blanquíssims, Senyor dels cercles lents de l’aigua somniosa, em miren els estels, em miren els estels, els Teus estels… se’ns va filtrant la nit endins, el somni és lent, se’ m va filtrant la teva nit, les fulles van caient, pluja deserta d’oblits i de memóries al fons de mi, al fons de tu, al fons dels pàl-lids deserts de la nit blava, al fons dels deserts del eel, al fons dels arbres sense fons. Les distàncies, Senyor, se’m fan més llargues, al fons, Senyor, endins, al fons… (Presencia , México D. F., 2, septiembre-octubre 1948) Sueño Aquellas hojas blancas en la penumbra tierna el tiempo nos chorrea bajo los dedos y los árboles arraigados, de tierra y cielo, remueven sus [copas blanquísimas, sus troncos perezosos. La mar se repite tan sordamente— espalda adentro, en el pliegue de la sombra oscura y azul del palpitar latente del dormido cuerpo. Estas flores de junio, claras de frío y densas de aguas frías, se nos filtran ojos adentro, hacia los sueños azules de un azul purísimo, lagos interiores, Señor, de los ojos, de los lagos, de los cielos, adentro, como un vuelo lento de aliento amoroso y pálido. ¡Aquellas hojas blancas! Señor, las hojas blancas de la noche. … esta noche tan negra como la espuma de nuestro tiempo, de nuestro mar, de nuestro amor, de nuestro tiempo, Señor, la noche tan fina, tan frío mi recuerdo y empalidecido. Estas estrellas me miran desde el agua, >me miran desde el agua Tus estrellas, esta noche tan negra, el brillo y la sombra, el parpadeo del cielo, el brillo del cielo, Señor de los círculos lentos del agua soñadora me miran las estrellas, me miran las estrellas, Tus [estrellas… se nos va filtrando la noche adentro, el sueño es lento, se me va filtrando tu noche, las hojas van cayendo, lluvia desierta de olvidos y de [memorias al fondo de mí, al fondo tuyo, al fondo de los pálidos desiertos de la noche azul, al fondo de los desiertos del cielo, al fondo de los árboles sin fondo. Las distancias, Señor, se me hacen más largas, al fondo, Señor, adentro, al fondo.., Tres nocturns I La terra dorm. Tu no has vingut. Espera. La terra neix en cada bri de nit. Amor, l’ona del temps romp en les roques. Amor somnia lent el meu desig; els pins gelada plouen de rosades. Amor que no has vingut aquesta nit. Cada fulla més verda, molsa d’ ombra, goteja lliris blancs. Tu no has vingut. Cada mirada d’aigua de les fulles omple el meu cor de fosca i de neguit. Tu no has vingut, amor, de marinada, que no vingueres, ombra de la nit. Tu no has vingut. Ocells de plomes blanques obren llurs calces blancs a l’ infinit. Vermelles flors molsoses d’herbes fines, blavoses flors del eel, estels del pit. Veniu amb mi, veniu, a free de l’alba amors que no vinguéreu en la nit. II L’aigua era un tel de transparèneia blava l’aigua em mirava en els teus ulls de nit. Molla de Hum la terra s’adormia. Detura’t, vaig pensar… Era l’oblit. >La nit es traslluía amunt del cel, en els estels, estels de llum més blava. L’aigua em mirava en els teus ulls de nit. L’aigua era un tel de somnolèneia clara. El negre blau del cel, mirava, endins, I l’ ánima d’amor es transformava, en blaus estels, flors blaves, ocells blaus, en el silenci blau de l’aigua blava. Res més. Silenci. Vaig pensar, detura’t. Res més. El somni blau del meu oblit. Silenci, vaig somniar. D’onades blaves, les ombres s’emboiraven en la nit. Caminava en la nit d’ ombra més alta. L’aigua del du descabdellava estels. Les fulles tendres, l’herba arrebossada. Vaig aixecar els ulls endins del cel. La terra molla, panteixava, lenta. Plovia lentament, plovien lentament estels de l’alba del fons del eel a l’aigua, del fons de l’aigua al cel. (Presencia , México D. F., 3, enero-febrero 1949) Tres nocturnos I La tierra duerme. Tú no has venido. Espera. La tierra nace en cada brizna de noche. Amor, la ola del tiempo rompe en las rocas. Amor sueña lento mi deseo; los helados pinos llueven rocío. Amor que no has venido esta noche. Cada hoja más verde, musgo de la sombra, gotea lirios blancos. Tú no has venido. Cada mirada de agua de las hojas llena mi corazón de oscuridad y desasosiego. Tú no has venido, amor, de madrugada, que no vinieras, sombra de la noche. Tú no has venido. Pájaros de plumas blancas abren al infinito sus blancos listones. Rojas flores musgosas de hierbas finas, estrellas del pecho, del cielo azuladas flores. Venid conmigo, venid, cercana el alba, amores que no vinisteis en la noche. II El agua era una tela de transparencia azul el agua me miraba en tus ojos sombríos. Mojada de luz la tierra se adormecía. Deténte, pensé… Era el olvido. La noche se traslucía más allá del cielo en las estrellas, estrellas de luz más azulada. El agua me miraba en tus ojos de noche. El agua era una tela de somnolencia clara. El negro azul del cielo, miraba, adentro, y el alma de amor se transformaba, en azules estrellas, flores azules, pájaros azules, en el silencio azul del agua azulada. Nada más. Silencio. Pensé, deténte. Nada más. El sueño azul de mi olvido. Silencio, soñé. De olas azules, las sombras se embrumaban en la noche. III Caminaba en la noche de más alta sombra. El agua del río estrellas desovillaba. La hierba tapada, las tiernas hojas. Al interior del cielo alcé la mirada. La tierra mojada, jadeaba, lenta. Llovía muy lento llovían lentamente estrellas del alba del fondo del cielo al agua, del fondo del agua al cielo. AMOR-AGOST Un arbre foil d’ocells, una mirada i un rierol que llisca com un ram i una llum de setembre encastellada enmig de les agulles del rocam. Tot és absurd. Absurd. La tramuntana aixeca més faldilles que perfils, rebolca enamorats en la tartana, i així embolica que fa fort els fils. La noia pel carrer, tota encisada, es posa com un gra de cirerer i, ai que no ho sé ni ho sap, enamorada, ai que no ho sé ni ho sap què vol ben bé Pel perfil de les branques, les parelles vestides de teixits de paper fi s’emporpren d’amor blau com les ovelles que poc a poc al mar van de mati. Ai, la noia que surt de la pedrissa! Ai, la noia que surt del fonollar, agost, i la campana de la missa plateja com l’ocell, si fa no fa! Tot és amor, agost, setembre o palla, tot és amor, irônic o gentil, i anem a la muntanya i el vent talla branques de sol, com la tisora el fil. Amor-agosto Un árbol loco de pájaros, una mirada y un riachuelo que como una rama corretea y una luz de septiembre encastillada en medio de las agujas de la roqueda. Todo es absurdo. Absurdo. La tramontana más que perjíles levanta faldas revuelca enamorados en la tartana, y así las cosas aún más enmaraña. La muchacha por la calle, encantada, se pone como una cereza y, ¡ay que no lo sé ni lo sabe!, enamorada, ¡ay que no lo sé ni lo sabe qué desea! Por el perfil de las ramas, las parejas vestidas con tejidos de papel delicado se empurpurinan de amor azul como las ovejas que poco a poco al mar van muy temprano. ¡Ay, la muchacha que sale de la pedriza!, Ay, la muchacha que sale del hinojal, agosto, y la campana de la misa platea como el pájaro, ¡casi igual! Todo es amor, agosto, septiembre o paja, todo es amor, con ironía o gentileza, y vamos a la montaña y el viento saja ramas de sol, como al hilo la tijera. (La Nostra Revista, México D. F., V, 55-56, julio-agosto 1952)
97 Aniversario del natalicio de Ramón Xirau
Con estos poemas recordamos el Aniversario del natalicio de Ramón Xirau (20 de enero de 1924, Barcelona, España – 26 de julio de 2017, Ciudad de México). Y hacemos un homenaje al Poeta y filósofo, «El hombre puente» como lo nombraba Octavio Paz.
DOS POEMES
Oh, mireu!
Oh, mireu!
Les mars del món s’han recobert d’aurores,
ja ens hem mirât de fit a fit, oh temps!
Ja ens hem mirât en els miralls de l’alba
;i en la rogenca cabellera estesa
dels arbres destrenats a tots els vents.
Sota la verda soca,
sota la negra nit d’estels, enmig dels pins,
veure’t de nou, oh terra de memóries!,
veure’t de nou i amar-te amor endins.
Com una llesca d’or,
reneix en el matí la clara terra
i entra en la nit amarada d’amor.
Parpellejant d’amor tots els estels em miren.
Terra d’amor, detura el temps, amor!
Detura el temps perqué la vida visqui
en aquest món d’escumejants matins,
perqué visqui la vida en tes contrades,
perqué en morir m’enterrin sota els pins.
¡Oh, mirad!
¡Oh, mirad!
Las mares del mundo se han recubierto de auroras,
ya nos hemos mirado fijamente, ¡oh tiempo!
ya nos hemos mirado en los espejos del alba
y en la rojiza cabellera extendida
de los árboles destrenzados a todos los vientos.
Bajo el verde tronco,
bajo la negra noche estrellada, entre los pinos,
verte de nuevo, ¡oh tierra de memorias!
Verte de nuevo y amarte amor adentro.
Como una rodaja dorada,
renace en la mañana la clara tierra
y entra en la noche de amor empapada.
Parpadeando de amor todas las estrellas me miran.
¡Tierra de amor, detén el tiempo, amor!
Detén el tiempo para que la vida viva
en este mundo de espumosos amaneceres,
para que viva la vida en tus comarcas,
para que al morir me entierren en tus pinares
NO PLORIS, DONZELLA…
No ploris, donzella, les hores passades,
no ploris, amiga, quan passa el nou jorn,
la neu que es fonia s ‘ha fet aigua clara,
l’amor que es perdia s’ha fet nou amor.
La blanca estelada d’ eterna mirada,
de blava, pregona, paraula del vent,
la llisa llacuna de llum amarada,
no passen, oh temps!
La lenta riuada de l’alba serena,
la fosca calmosa que cau sobre el mar,
la verda boscúria, l’amor i la vida,
no passen, atzar!
(Lletres , México D. F., 7, octubre 1945)
